El Marquès d'Escudellers

A la passada classe de Comunicació Oral Escrita i Digital, varem tenir que portar un fragment d’un text per tal de practicar l’oralitat de la lectura davant dels nostres companys. Vaig escollir un fragment del llibre “Heretaràs la Rambla” d’Alfred Bosch, ja que és el llibre que estic llegint a les estones lliures. Aquest llibre m’ha captivat amb els seus personatges peculiars però alhora tant reals. És la història d’un avi malcarat, ex policia, un avi que ha viscut tota la vida en l’efervescència del Rabal i que veient què la seva història té un final imminent, s’inventa un gran regal per al seu nét que és a punt de complir els deu anys. D’alguna manera vol regalar-li la Rambla.
Així doncs, m’agradaria compartir amb vosaltres el primer fragment del llibre:

El Marques d’Escudellers
Els moros son uns lladres —va dir el marqués, tot cordant-se l’últim botó de l’americana.
—Com?
—Recony, els moros, que tenen els dits més llargs que una mona. Quan vegis un moro, nano, vés-te’n a l’altra banda del carrer.
En Silvestre Guillamet i el seu nét acabaven de sortir de la boca del metro de Liceu. Mitja dotzena de joves, amb ulls penetrants i bigotis a mig fer, els observaven repenjats a la barana. L’avi va agafar el nen i el va estirar passeig avall. El petit Arnau anava equipat amb els seus nou anys reflexius i atents, i les seves ulleres d’alumne aplicat, d’aquells que canten loteria de Nadal. I no podia evitar de correspondre a les mirades fosques. Res no li podien robar, va pensar. O potser sí, potser li espiaven massa aquelles sabates esportives de marca, que eren l’enveja deis companys de classe. Va apressar el pas, els peus per davant, per allunyar el seu calçat deis sempre rapaços magribins.
—El pare diu que no es pot dir, això —va afirmar el nen, sense afluixar la marxa.
—El què? Recony? I tant que es pot dir, mira —es va aturar—: recony, recony, recony. Ja està dit. El teu pare —es va allisar els cabells, grocs i verds de tanta gomina— ... el teu pare és el meu fill, i saps què? El teu pare, el teu pare...
L’avi Silvestre es va tornar a ajustar l’americana, una peçja de quadres grisos, marrons i grocs que tampoc no tenia el vistiplau del seu fill. Allò que l’home comprava als encants, que era gairebé tot, despertava ganyotes de disgust en l’Esteve Guillamet. Un perepunyetes, el seu fill. Mala sort. Va estirar la mà del nét, es va retocar el mocador del coll, va inclinar-se endavant i va enfonsar el nas en el torrent humà de la Rambla. El vinclat endavant, i el nét reclinat cap enrere, feien una curiosa lletra X, mòbil i veloç, disposada a conquerir la Barcelona baixa.
—No, no —va tornar-hi l’Arnau—. Diu que no es pot dir moro. Que s’ha de dir àrab, o marroquí, o una altra paraula que no recordo.
—O Mustafà fa cagar. —L’avi va riure entre unes dents d’ivori, unes dents que ja hauria volgut qualsevol jove de vint anys—. I com se suposa que ho haig de saber, jo, si és d’aquests o d’aquells, un moro? Un moro és un moro, tothom ho sap, i si no ho saps, doncs...
L’home no va acabar la frase, perquè era el seu costum no acabar res del que deia o feia. Les engegava tal com li venien, i després no s’amoïnava a rematar. No es podia negar que parlava com pensava, encara que rarament deia el que sentia. Era un malparlat, i tant que ho era, i potser també un malpensat.