MÚSICA CONSTANT

Avui he presentat un pòster sobre un capítol del llibre “Va de mestres”. He escollit el capítol MÚSICA CONSTANT que parla sobre la importància d’anar tots a una en els claustres de mestres. Cal deixar les individualitats a casa perquè la responsabilitat que tenim entre les mans, l’educació dels infants, és massa important com per prendre’s la feina de manera irresponsable o enverinar les relacions personals. Quan col•laborem per avançar en la mateixa direcció, som capaços d’interpretar al mateix temps la mateixa partitura com ningú no ho ha fet abans que nosaltres. I no se m’acut ningú millor que el quartet de corda “Pagagnini” per representar aquest fet. Aquests músics tenen un caràcter molt marcat cada un, però quan es posen a tocar, l’harmonia flueix entre ells i la música s’eleva per sobre de tots. Aquests virtuosos enfoquen amb humor el concepte de música clàssica tot fent ginys a la música moderna. Espero que us agradi!

The Pink Elephants: Good things come to those who wait!

Com ja sabeu molts de vosaltres sóc baixista d'un grup de hard-punk-rock. Bé, doncs com que el proper divendres estrenem disc, us deixo un tastet d'aquest LP. Ja està aquí!!! SAY GOODBYE!!!



Ens podeu seguir al blog de la banda:

The Pink Elephants: Good things come to those who wait!: Ya está aquí! WE HATE YOU, el debut de The Pink Elephants, se publicará el próximo viernes 16 de diciembre . 13 temas, 40 minutos, ni un só...

Célestin Freinet: (1896-1966 / França)

Freinet és un dels pedagogs que va exercir sempre de mestre, mantenint així una preocupació constant per a fer escola, tot i que va escriure molts llibres i va ser líder d’un moviment renovador. Va ser una persona molt crítica amb l’escola i la societat del seu temps i amb una ideologia comunista molt marcada, per això volia crear una escola per al poble, que tingues en compte el nen dintre la societat.
“L’escola no hauria de desinteressar-se de la formació moral i cívica dels nens i nenes, doncs aquesta formació no és només necessària, sinó imprescindible, ja que sense aquesta no pot haver una formació autènticament humana” Freinet.
Freinet va estar molt interessat amb els pedagogs de l’Escola Activa tant europeus com americans, de fet ell també pertany al moviment però se’n volia distanciar una miqueta anomenant el seu propi moviment Escola Moderna. El seu és un moviment lligat i compromès amb la societat del seu temps i dels seus infants, no només una teorització pedagògica sobre innovacions escolars. Cal dir que Freinet te una concepció del nen igualitària al adult, es a dir, ser més gran que l’alumnat no significa necessàriament estar per sobre d’ells.
En la seva pràctica educativa desenvolupa una sèrie de tècniques educatives. Els hi diu tècniques i no models ja que considera que les tècniques es poden adaptar a diferents contexts i poden ser actualitzades a diferència del mètode que és tancat i no pot tenir canvis. Així doncs, no s’han d’utilitzar només com a mers instruments per aconseguir l’atenció i l’interès dels nens en una qüestió concreta, són noves vies per a una nova escola i per a una nova ciutadania.
Per nombrar algunes d’aquestes tècniques innovadores tenim la impremta escolar i les tècniques d’impressió; el text lliure, el dibuix lliure i els llibres de la vida; els fitxers escolars auto correctius; la correspondència interescolars; el pla de treball; l’assemblea cooperativa setmanal; les conferències (el nen també és constructor de cultura); el diari mural (serveix per l’assemblea, felicito..., critico..., proposo...)

Pensant en els altres

Un cop vist el documental “Pensant en els altres” és inevitable tindre la llagrimeta a punt de caure, el model pedagògic que fa servir el mestre, Toshiro Kanamori, és molt humanista i resulta molt commovedor. Hem vist que el documental està ple de situacions, de moments amb una gran càrrega emocional. Les emocions ens fan sentir amb intensitat, activen el cervell i ens fan mostrar la part més autèntica de nosaltres mateixos, per això, parlar d’educació sense tindre en compte la importància de les emocions en l’esser humà, significa fer un pas enrere en l’evolució de la educació. De fet, no fa tant que triomfava l’escola tradicional on s’ensenyaven les lliçons sense sortir dels paràmetres establerts, usant pràcticament en exclusiva el llibre i la repetició. Una educació completament passiva sense acció ni participació dels infants a no ser que ho demanés estrictament el professor que exercia més aviat un rol dictatorial en les seves estances. Com podien tenir cabuda les emocions en un sistema en que l’únic que s’esperava de l’infant, dedicant-hi tots els esforços, era l’assoliment d’unes competències homogènies, iguals per a tots, basades en el saber de coneixements tancats?
Per sort, avui dia, la implantació de plans educatius més enfocats a l’Escola Nova que també podem anomenar Escola Activa, ha donat el protagonisme que es mereix l’infant, prestant atenció a totes les seves necessitats i a les aportacions científiques que destaquen que la vinculació entre emocions i pensament és la base de tota activitat humana.

Conferència Àngel Castiñeira (SAE)

Aquest ha sigut l’últim dia de la SAE, un final una mica trist. He de dir que parlo en nom de molts companys si dic que la conferència sobre els lideratges va ser poc encertada per uns alumnes que tot just estem començant el primer curs d’Educació Primària. Si amb prou feines ens podem imaginar com a mestres, la direcció encara ens queda més lluny. No obstant això, em quedo amb una frase molt maca que va apareixer per el final de la conferència: “No paris mai de sembrar estels, encara que a simple vista no es vegin.” Hem de lluitar per a dur a terme els projectes en que creiem.

Acompanyament (SAE)

Tercer i quart dia de la SAE. Hem acompanyat a un alumne de 3r en les seves pràctiques a l’escola Artur Martorell. En Marc Escolar, l’alumne de tercer, ens ha guiat per tal que coneguem l’escola i el seu funcionament. He de dir que ho ha fet molt bé, s’ha preocupat molt perquè poguéssim presenciar les classes de 3r de primària tot i que algun cop no ho ha aconseguit.
L’escola Artur Martorell disposa d’un edifici de nova creació, ha estat dissenyat amb tota mena de detalls per a ser eficient i sostenible, això va en consonància amb el model d’escola verda. Hem vist com treballen per projectes, bé, un principi, perquè també fan servir llibres a mode de consulta. També hem pogut veure que tenen un bon equip per a atendre a la diversitat, vetlladores, aules inclusives, aula de necessitats especials... En general hem vist un molt bon funcionament del centre i una gran preocupació per l’educació i els seus avenços, encara que dos dies de visita no donen per a gaire... Per cert, l’escola està envoltada d’uns parcs realment macos.

Escola Significativa (SAE)

Escola significativa (SAE)
Estem al segon dia de la Setmana d’Activitats Extraordinàries. Avui ens hem trobat amb grups de diferents classes per visitar l’escola Institució Montserrat. Els meus companys de classe aniran tots a centres diferents per tal de poder compartir els diferents models d’escola que haurem vist entre tots.
Aquests són els apunts que he extret de l’escola Institució Montserrat:

Escola privada concertada

L’educació com a formació integral
Valors:
- Pluralisme i valors democràtics
- Catalanisme
- Coeducació
- Salut, Medi Ambient, Consum
- Valors d’opció personal
- Disciplina


Projecte Lingüístic:
- Català com a llengua vehicular
- Inici del castellà a 1r de primària
- Inici de l’Anglès oral a 1r de primària

Metodologia de l’aprenentatge:
- Subjecte actiu del seu aprenentatge
- Autonomia
- Adquisició d’hàbits i tècniques d’estudi
- Formació intel•lectual: Pensar, aprendre a aprendre...

Com aconseguir que l’alumne adquireixi les competències?
- Partim dels coneixements previs de l’alumne, avaluació inicial
- Construint coneixement: Conversa, vivenciació, manipulació...
- Recerca
- Hàbits de treball i estudi
- Treball cooperatiu (equips no homogenis sinó heterogenis)

Atenció a la diversitat:
- Escola inclusiva (en procés, anar cap a l’escola inclusiva es un procés sense fi)
- Suport/Reforç inclusiu
- Desdoblament i Agrupaments Flexibles
- Departament d’Orientació
- Projecte: Altes capacitats

Mestre/Educador:
- Formar persones
- Formació permanent
- Treball en equip (els mestres també treballen cooperativament)

Projecte de tutoria:
- Equips de colors (autoavaluació)
- Entrevistes i reunions (amb pares)
- Seguiment dels alumnes

Activitats d’escola:
- Plàstica (especial consideració)
- TICs
- Projectes de Treball (treballen molt per projectes encara que no tot va per projectes)
- Biblioteca
- Blogs de classe
- Colònies
- Excursions i sortides
- Celebració de festes tradicionals (carnaval molt potent lligat a un projecte, festa primavera...)
- Exposició de treballs
- Escola verda (Hort)

Projecte Llibres de Socialització:
- Els llibres són cars. Els pares paguen una quarta part dels llibres de manera que s’utilitzen durant quatre promocions. Cada nen té un llibre a classe per a consulta.

TIC:
- Als nens se'ls fa usuaris de programes en els que ells puguin crear. S’intenta que l’alumne es creï els seus propis recursos.

Projectes de treball:
- S’ha de respondre a un currículum
- Es treballa per projectes però també amb llibres de text
- És una mescla que intenta trobar l’equilibri.

Colònies i sortides:
- Tota l’escola fa colònies cada any.
- S’organitzen de 6 a 9 sortides per curs, sortides amb fons per treballar els continguts de les matèries.

Altres activitats de l’escola:
- Coral
- Web
- Aula d’estudi a l’estona de menjador
- Revista
- Activitats extraescolars

Visiteu la seva web!
http://www.institucio-montserrat.cat

Taula Rodona (Setmana d’Activitats Extraordinàries)

Inaugurem la Setmana d’Activitats Extraordinàries amb la Taula Rodona de mestres novells.
Blanquerna ens ha portat a tres mestres que acaben de començar a exercir com a docents per tal què ens expliquin aquesta situació nova per a ells i que en un futur també ho serà per a nosaltres. Tots tres son ex-alumnes de Blanquerna, són la Laura, la Maria i en Victor.

Només citaré a la Laura ja que és la que em va impactar més:
La Laura va treballar a l’associació Jaume Bofill com a sociòloga abans de decidir deixar la feina per estudiar Magisteri. Ens explica la importància del “fer” de mestre, en contra del “ser” mestre, es a dir, la importància de sentir la vocació. Ella va començar a exercir l’any passat a arrel d’una borsa de treball. La van trucar el Setembre per a cobrir tot l’any. Per altre banda també feia substitucions a una escola concertada. Ens anima a fer les pràctiques diversificades en diferents estils d’escola per poder ser més crítics. L’escola pública on està treballant té un perfil no gaire cèntric, de famílies immigrants dels anys 60 (murcians) amb molts nouvinguts. Per tant hi ha molta diversitat. Quan es va trobar amb aquesta realitat li semblava impossible aplicar els mètodes que havia après a la facultat. Les preocupacions per que la classe funcionés anaven conquerint la seva vida privada. Ens comenta que per sort, en el claustre compartien aquestes experiències i trobava ajuts i recursos gràcies als companys. L’estança llarga va permetre que pogués conèixer als alumnes i que els alumnes la poguessin conèixer a ella, al contrari que passa quan fas una suplència de tres dies i vas venut. Comenta que cal tenir un calaix amb recursos, els necessitarem i que és important voler cada dia millorar, per això va sitar la següent frase: “Si t’equivoques corregeix i si l’encertes, perfecciona.” Va acabar amb un intent de conscienciació: El magisteri implica que la feina que farem ha d’estar molt lligada amb el compromís ja que estem treballant amb persones.

Ovide Decroly (1871-1932)

Membre del moviment de l’Escola Nova, Decroly proposà un canvi en les pràctiques educatives de les escoles contemporànies perquè considerava que eren contràries a la forma natural de l’aprenentatge espontani. Les seves teories i pràctiques varen rebre moltes crítiques i varen ser molt polèmiques durant els anys vint. D’on sorgeix la seva proposta? La base de la seva obra és el nen real (observació i experimentació). Els seus principis estan en relació amb la pràctica escolar i l’aplicació a l’escola amb els infants serveix per a verificar el funcionament d’aquestes pràctiques. No vol tancar una teoria, vol mantenir sempre el lligam amb l’experiència. La realitat natural i social és per al nen l’entorn educador, el qual no està fragmentat o parcel•lat en matèries o disciplines (principi de globalització). El mestre orienta al nen per a l’aprenentatge en aquest entorn. “Una escola per la vida i per a la vida.” L’interès és el motor de l’aprenentatge, aquest interès varia amb l’edat de l’infant i també ha de variar el seu paper en l’aprenentatge, estem parlant dels centres d’interès. Cal respectar els processos individuals i singulars dels nens tenint en compte el principi d’individualització. Resumint molt, els trets més destacables del seu mètode són: el mètode de lectura global o natural que es basa en que la frase és la unitat lingüística natural i els centres d’interès.

El Marquès d'Escudellers

A la passada classe de Comunicació Oral Escrita i Digital, varem tenir que portar un fragment d’un text per tal de practicar l’oralitat de la lectura davant dels nostres companys. Vaig escollir un fragment del llibre “Heretaràs la Rambla” d’Alfred Bosch, ja que és el llibre que estic llegint a les estones lliures. Aquest llibre m’ha captivat amb els seus personatges peculiars però alhora tant reals. És la història d’un avi malcarat, ex policia, un avi que ha viscut tota la vida en l’efervescència del Rabal i que veient què la seva història té un final imminent, s’inventa un gran regal per al seu nét que és a punt de complir els deu anys. D’alguna manera vol regalar-li la Rambla.
Així doncs, m’agradaria compartir amb vosaltres el primer fragment del llibre:

El Marques d’Escudellers
Els moros son uns lladres —va dir el marqués, tot cordant-se l’últim botó de l’americana.
—Com?
—Recony, els moros, que tenen els dits més llargs que una mona. Quan vegis un moro, nano, vés-te’n a l’altra banda del carrer.
En Silvestre Guillamet i el seu nét acabaven de sortir de la boca del metro de Liceu. Mitja dotzena de joves, amb ulls penetrants i bigotis a mig fer, els observaven repenjats a la barana. L’avi va agafar el nen i el va estirar passeig avall. El petit Arnau anava equipat amb els seus nou anys reflexius i atents, i les seves ulleres d’alumne aplicat, d’aquells que canten loteria de Nadal. I no podia evitar de correspondre a les mirades fosques. Res no li podien robar, va pensar. O potser sí, potser li espiaven massa aquelles sabates esportives de marca, que eren l’enveja deis companys de classe. Va apressar el pas, els peus per davant, per allunyar el seu calçat deis sempre rapaços magribins.
—El pare diu que no es pot dir, això —va afirmar el nen, sense afluixar la marxa.
—El què? Recony? I tant que es pot dir, mira —es va aturar—: recony, recony, recony. Ja està dit. El teu pare —es va allisar els cabells, grocs i verds de tanta gomina— ... el teu pare és el meu fill, i saps què? El teu pare, el teu pare...
L’avi Silvestre es va tornar a ajustar l’americana, una peçja de quadres grisos, marrons i grocs que tampoc no tenia el vistiplau del seu fill. Allò que l’home comprava als encants, que era gairebé tot, despertava ganyotes de disgust en l’Esteve Guillamet. Un perepunyetes, el seu fill. Mala sort. Va estirar la mà del nét, es va retocar el mocador del coll, va inclinar-se endavant i va enfonsar el nas en el torrent humà de la Rambla. El vinclat endavant, i el nét reclinat cap enrere, feien una curiosa lletra X, mòbil i veloç, disposada a conquerir la Barcelona baixa.
—No, no —va tornar-hi l’Arnau—. Diu que no es pot dir moro. Que s’ha de dir àrab, o marroquí, o una altra paraula que no recordo.
—O Mustafà fa cagar. —L’avi va riure entre unes dents d’ivori, unes dents que ja hauria volgut qualsevol jove de vint anys—. I com se suposa que ho haig de saber, jo, si és d’aquests o d’aquells, un moro? Un moro és un moro, tothom ho sap, i si no ho saps, doncs...
L’home no va acabar la frase, perquè era el seu costum no acabar res del que deia o feia. Les engegava tal com li venien, i després no s’amoïnava a rematar. No es podia negar que parlava com pensava, encara que rarament deia el que sentia. Era un malparlat, i tant que ho era, i potser també un malpensat.

Mètode Montessori:

Montessori fa que els nens treballin amb els sentits i aprenguin les diferències entre pes, alçada, volum, textura... activitats molt pràctiques ja que l’experiència en el nen va per davant de tot. Cal que els nens juguin, però han de tenir cura del material. Ells mateixos fan les feines de neteja i ordenació a la classe (fer una tasca, acabar, guardar el que s’ha fet servir i netejar-ho si fa falta). Els treballs que proposa Montessori són treballs que demanen molta concentració, ja que considera que la concentració en l’infant és molt important. Les matèries que tenen més èmfasi en el seu mètode són la musica, el so i les matemàtiques, activitats que ajuden a relacionar l’abstracte del número amb la realitat del nombre. Seguint amb la importància de l’experiència, fa participar als nens en tasques com servir el dinar de manera que siguin molt participatius en tot, seguint el model d’Escola Activa. El mobiliari esta preparat per a que els nens hi puguin treballar sense complicacions, és a dir, el mobiliari està adaptat a ells. Cal destacar la importància de l’estètica i l’ordre.

ITworldEDU

27 d'Octubre, ens han invitat a assistir a l'ITworldEdu 2011 un congrés que promou les TIC aplicades a l’educació i que aquest any compleix la seva quarta edició.

Haig de dir que no ho hem vist tot, però sí algunes de les conferències més importants.
Hem presenciat la presentació de les possibilitats que tenen les pissarres interactives digitals. Ens han explicat les potencialitats que tenen aquestes pissarres per a treballar amb models 3D, fent servir la interfície tàctil de la pantalla per a rotar els elements, o fent servir una càmera que mitjançant un cub físic pot reproduir les rotacions que nosaltres fem al manipular el cub i plasmar-les a la pantalla. Cal dir que o van tindre molts problemes tècnics casuals, o la interfície del cub físic cal millorar-la bastant, perquè amb l’actuació que va fer la pobre representant de la companyia Smart, almenys a mi no em va convèncer de la seva eficàcia. Per altre banda, el que em va semblar més interessant de la pantalla i els seus complements, va ser la càmera que permetia des de la taula on se situaria el mestre, mostrar documents o objectes a tota la classe a temps real, és a dir, treballar amb la realitat augmentada.

Desprès d’això hem presenciat una taula rodona, “El futur de les Telecomunicacions en l’àmbit educatiu”. S’ha parlat de la situació actual de connectivitat. A la gran majoria de centres tenen una connectivitat molt baixa (2mbps), encara que s’està treballant per millorar el desplegament d’infraestructures, es a dir, tenir banda ampla real. Ens han explicat que l’ajuntament té previst acordar llicencies amb els operadors a part d’aprofitar les obres urbanes per a desplegar xarxa òptica com a plans de millora i que el desplegament des de la creació d’infraestructures de propietat municipal els farà participar activament en el mercat (fibra òptica municipal). Per acabar han tingut el torn de paraula els representants de les operadores els quals han intentat vendre el seu producte justificant-ne els alts preus que tenen al mercat, encara que el nostre professor de TIC i director de l’ITworldEdu, Miquel Àngel prats, els ha posat entre l’espasa i la paret al demanar la justificació d’aquests alts preus quan estem parlant d’un servei per a l’educació. La conclusió que ha quedat de tot plegat és la següent: hem d’entendre les tecnologies no com a objectiu sinó com a mitjà (servei).

Curiositat: Olé la Maria i su arte!

William Heart Kilpatrick: (1871-1965 / Geòrgia)

Kilpatrick es va interessar molt per les pedagogies que aplicaven els altres pedagogs. D’aquesta manera es va inspirar per plantejar la teoria de les experiències significatives, que es basa en que l’aprenentatge es produeix de millor manera quan és conseqüència d’una experiència especial, amb sentit i significat per a l’infant, de manera que aquest sigui partícip del propi aprenentatge.
Kilpatrick es va involucrar en el moviment de Dewey i va ser un dels líders de la renovació pedagògica d’Estats Units. L’any 1918 presenta la seva gran teoria, la Metodologia de Projectes. Abans hem parlat de les experiències significatives, doncs si aquí hi sumem que els interessos dels nens són la base per a construir projectes d’investigació (experiència) i que aquests han de ser el centre del procés d’aprenentatge tindrem la base d’aquesta metodologia. Kilpatrick estava totalment convençut que les experiències es tornaven molt més significatives si parteixen de l’interès de l’infant per això les quatre fases del seu mètode, les ha de realitzar i dur a terme l’alumne o grup d’alumnes. Primer cal donar un propòsit per establir els objectius del projecte, el que seria la temàtica del projecte. La segona fase consisteix en planificar un pla de treball identificant les tasques i el temps. En tercer lloc, s’haurà d’executar, dur a la pràctica el pla. I per finalitzar cal jutjar i establir conclusions per tal d’avaluar els resultats.
Aquest mètode ha calat molt fort i la prova està en que avui dia moltes escoles del nostre entorn denominen com a tret identificatiu el treball per projectes i l’intenten aplicar, qui més qui menys, ja que a moltes escoles han de conviure amb el mètode tradicional dels llibres de text, però és una mescla que ben portada pot ser molt bona.

Alexandre Jollien, cal que l'educació sigui inclusiva.

Partint de la base que Alexandre Jollien va néixer amb unes limitacions força potents com són les produïdes per una paràlisi cerebral, tenim al davant un personatge que reflexa un esperit d’auto superació rotundament admirable i que tot i les traves que s'ha anat trobant fent camí ha aconseguit esdevenir un filòsof reconegut mundialment.

L’Alexandre comenta que mentre estava al centre especialitzat, ell i els seus companys tenien unes formes de comunicació i d’expressió un pel peculiars, bé, normal en infants que tenen problemes cognitius, trastorns de les emocions, o qualsevol problema que és causat per una discapacitat psíquica. Pel que sembla, l’Alexandre tenia afectats la psicomotricitat i la parla, però ell era un nen totalment sa de ment. Com és possible que els seus educadors no se’n adonessin? Em pregunto com li hagués anat a l’Alexandre si hagués pogut accedir a una aula inclusiva a l’escola ordinària. Potser s’hagués sentit massa diferent, o no hagués obtingut l’estima que li van proporcionar els companys del centre. He treballat amb nens discapacitats i conec que estan plens d’afecte, que per poc que els hi donis per a ells significa molt, que en la senzillesa hi troben la felicitat. Clar que en aquella etapa l’Alexandre estava molt ocupat aprenent a fer servir el seu cos, però probablement aquell no era el lloc on devia ser.

L'Alexandre m'ha ensenyat que ens hem d’acostar a les persones per saber qui són, sense tenir en compte l’aspecte físic, que no hem de tenir por a les discapacitats, que podem ser de gran ajuda a les persones que les pateixen si no mirem a una altre banda. És un esforç perquè no hi estem acostumats, i trobo que és molt necessària la integració, l’educació i la conscienciació del tracte amb la gent discapacitada perquè no es produeixin situacions desagradables per a ells com bé explica Alexandre. Crec que ell parla de “cosificar”, si mirem amb els ulls veiem coses, és tracte de mirar amb el coneixement. Cada persona és un món amb les seves virtuts i els seus defectes, però al cap i a la fi persones, que no es mereixen ser desqualificades d’aquest concepte.

La pedanteria d’alguns professionals...

Van Manen en el seu llibre "El tono en la enseñanza", cita varies situacions on professionals molt ben preparats, molt cultes en la seva matèria, acaben sent uns mals pedagogs per no cuidar la sol•licitud i el tacte. Doncs bé, vaig a exemplificar en terme de denúncia una experiència gens llunyana amb un professor de llengua i literatura castellanes. L’any passat em disposava a recuperar els estudis penjats i em matriculava a segon de batxillerat en règim nocturn en un institut de Barcelona. Allà em vaig trobar amb companys de llocs diferents, alguns de Barcelona, altres de fora, companys que buscaven una segona oportunitat i companys que no podien assistir a l’horari diürn, companys de disset anys i companys de trenta-cinc, es a dir, gent molt diversa.
Al principi em va sorprendre que tots els professors que ens impartien classe eren força grans, això podia significar una garantia de qualitat educativa, però no va ser així, més aviat es notava una falta de pedagogia força evident en pràcticament tot el professorat. Un d’ells, el que ens impartia les classes de castellà, era un gran coneixedor de la matèria i així ho demostrava a les seves classes, fanfarronejava de cultura literària tot posant-nos a prova i recriminant-nos no saber coses que ben bé podrien fregar el “friquisme” literari. Ens exigia un nivell mol alt i passava les lliçons per sobre sense tenir en compte si estàvem assolint els coneixements exposats. No explicava el que necessitàvem saber. Era sabut de sobres que molts dels alumnes ens acabàvem d’incorporar desprès d’anys sense tocar els llibres, calia adaptar les explicacions a un ritme en que es poguessin recordar les bases. Però l’únic que importava era donar un temari establert, un temari exigit, on no comptaven les necessitats dels alumnes. El resultat? Més del 90% de la classe suspès. Si creieu que això no pot ser més crític, us equivoqueu. Aquest professor ens va intentar culpar dels mals resultats, argumentant que érem uns fracassats, que si estàvem allà demanant una segona oportunitat era perquè no donàvem més de si, érem casos perduts.
Per sort, jo ja feia temps que no era un nen i no vaig deixar que aquests atacs em desmoralitzessin. Amb molt d’esforç vaig aconseguir ser un dels pocs que van aprovar l’assignatura.
Pot ser si que els companys que ens trobàvem allà no teníem les millors capacitats del món, però el que és segur es que aquest professor no va potenciar les capacitats de ningú. Per a mi va ser un gran exemple de pedagogia nul•la.
Com a curiositat, la majoria dels nostres professors es jubilaven al finalitzar el curs, no m’estranyaria gents que a la vocació de mestre se’ls hi hagués calat foc. Per arribar al final només els calia aguantar.

John Dewey (1859-1950)

Filòsof, psicòleg i pedagog nord-americà, va ser fundador de l’Educació Progressista (Escola Nova o Escola Activa a l’Europa de finals del segle XIX i primera part del segle XX).

Dewey pretenia formular una proposta pedagògica en oposició a l’escola tradicional i antiga, una proposta a nivell teòric però també a nivell pràctic. Buscava un equilibri entre els plantejaments naturalistes i els socials i la conciliació de dualismes tradicionals, un dualisme que intentés trobar l’equilibri entre societat i individu. Donava molta importància a l’experiència en l’ensenyament i l’aprenentatge, és a dir, aprendre fent, aprendre a través de l’experiència. L’escola és un petit reflex de la societat i si la societat és democràtica, cal que l’escola també ho sigui, de manera que els nens decideixin coses i tinguin responsabilitats. Per tant, creia que l’interès de l’infant és un valor a tenir molt en compte de manera que el mestre ha d’exercir un rol de guia i orientador dels alumnes. Estem parlant de la concepció del mestre reflexiu, el mestre ha de pensar acció-reflexió en funció del que se li presenta.

Tot i que a la seva època aquestes concepcions podien semblar un experiment, hem d’agrair a pedagogs com Dewey la seva lluita per conscienciar a la societat que en l’educació, l’infant és el protagonista.

Pestalozzi: (1746-1827 / Zuric)

La pedagogia de Pestalozzi es basava en la dimensió del cap (conèixer), cor (voler) i mà (poder). Seguint la naturalesa en el curs evolutiu del nen, veu l’educació com una ajuda per a que aquest es desenvolupi bé i l’acte educatiu com un acompanyament en aquest procés. No cal dir que Pestalozzi va ser un gran admirador de Rosseu, i això es veu reflectit en la seva pedagogia naturalista. Com que creia que la humanització de l’home és el fi de la educació, té molt en compte el desenvolupament de les capacitats humanes. Abans hem parlat de cap, cor i mà, que vindrien a significar el següent: El cap seria la formació de la intel•ligència, treballar el nombre, el mot, estudiar la forma, és a dir tot allò que té a veure amb l’estudi de les coses. La mà vindria a ser la formació corporal, la gimnàstica, la possessió del propi cos, la tècnica per a realitzar les coses. I per últim el cor, que es centra en la formació moral i religiosa.
Sens dubte estem davant d’un pedagog amb un concepte d’educació molt activa i amb una confiança cap a les capacitats de l’infant realment impressionant.

Rousseau

Rousseau pedagog i filòsof del segle XVIII, ens parla amb molta insistència sobre la importància de crear un ambient natural, pràcticament sense contacte amb el món viciat dels adults, per al bon desenvolupament de l’infant. Clar que el nen per naturalesa és bo i si el poguéssim mantenir amb la raó verge fins a l’edat adequada seria fantàstic, un món millor seria possible. Però tenim els adults la capacitat de capar-nos durant el creixement del nen per tal de no mostrar-li les indecències humanes en més o menys mesura? Crec que avui dia tothom necessitaria molta formació per tal de poder portar la llibertat de l’infant ben regulada, sense corrupcions com diu Rousseau, i això seria bo per a la humanitat, encara que sembla quelcom bastant utòpic.

Benvinguts i benvingudes al meu blog de treball!

Primer de tot, cal que em presenti. Sóc un estudiant tardà, m’he incorporat als estudis universitaris als 25 anys. Tot i la por que suposa entrar a la vida universitària quan els teus companys d’infància ja han acabat o estan a punt d’acabar la carrera, he de dir que això et fa sentir una mica desplaçat, ho afronto amb molta il•lusió. He començat un nou camí a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna en el Grau d’Educació Primària, és a dir, magisteri. La meva elecció ve donada per les experiències que he tingut amb els infants com a educador ja sigui en casals, classes de guitarra individuals i en grup, conjunt instrumental, suport d’infants amb necessitats especial... i perquè negar-ho, per influència dels meus pares l’un professor de guitarra a l’Escola Municipal de Nou Barris i l’altre mestra d’Educació Especial al CEE Can Barriga. La meva missió serà trobar la vocació de mestre durant els quatre anys de Grau i sobretot anar veient en que m’especialitzaré, de moment tinc bastant clar que la música és el que m’agrada ensenyar.

Doncs bé, en aquest blog de treball intentaré plasmar reflexions, interessos i curiositats de les tasques que m’aniré trobant durant el primer quadrimestre. Cal dir que el blog forma part del treball d’una assignatura nova per a mi, les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), el que vull dir amb això és que el blog no el faig per gust propi, però si més no, intentaré trobar-hi el gust en això de ser un “Blogger”.