La pedanteria d’alguns professionals...

Van Manen en el seu llibre "El tono en la enseñanza", cita varies situacions on professionals molt ben preparats, molt cultes en la seva matèria, acaben sent uns mals pedagogs per no cuidar la sol•licitud i el tacte. Doncs bé, vaig a exemplificar en terme de denúncia una experiència gens llunyana amb un professor de llengua i literatura castellanes. L’any passat em disposava a recuperar els estudis penjats i em matriculava a segon de batxillerat en règim nocturn en un institut de Barcelona. Allà em vaig trobar amb companys de llocs diferents, alguns de Barcelona, altres de fora, companys que buscaven una segona oportunitat i companys que no podien assistir a l’horari diürn, companys de disset anys i companys de trenta-cinc, es a dir, gent molt diversa.
Al principi em va sorprendre que tots els professors que ens impartien classe eren força grans, això podia significar una garantia de qualitat educativa, però no va ser així, més aviat es notava una falta de pedagogia força evident en pràcticament tot el professorat. Un d’ells, el que ens impartia les classes de castellà, era un gran coneixedor de la matèria i així ho demostrava a les seves classes, fanfarronejava de cultura literària tot posant-nos a prova i recriminant-nos no saber coses que ben bé podrien fregar el “friquisme” literari. Ens exigia un nivell mol alt i passava les lliçons per sobre sense tenir en compte si estàvem assolint els coneixements exposats. No explicava el que necessitàvem saber. Era sabut de sobres que molts dels alumnes ens acabàvem d’incorporar desprès d’anys sense tocar els llibres, calia adaptar les explicacions a un ritme en que es poguessin recordar les bases. Però l’únic que importava era donar un temari establert, un temari exigit, on no comptaven les necessitats dels alumnes. El resultat? Més del 90% de la classe suspès. Si creieu que això no pot ser més crític, us equivoqueu. Aquest professor ens va intentar culpar dels mals resultats, argumentant que érem uns fracassats, que si estàvem allà demanant una segona oportunitat era perquè no donàvem més de si, érem casos perduts.
Per sort, jo ja feia temps que no era un nen i no vaig deixar que aquests atacs em desmoralitzessin. Amb molt d’esforç vaig aconseguir ser un dels pocs que van aprovar l’assignatura.
Pot ser si que els companys que ens trobàvem allà no teníem les millors capacitats del món, però el que és segur es que aquest professor no va potenciar les capacitats de ningú. Per a mi va ser un gran exemple de pedagogia nul•la.
Com a curiositat, la majoria dels nostres professors es jubilaven al finalitzar el curs, no m’estranyaria gents que a la vocació de mestre se’ls hi hagués calat foc. Per arribar al final només els calia aguantar.