ITworldEDU

27 d'Octubre, ens han invitat a assistir a l'ITworldEdu 2011 un congrés que promou les TIC aplicades a l’educació i que aquest any compleix la seva quarta edició.

Haig de dir que no ho hem vist tot, però sí algunes de les conferències més importants.
Hem presenciat la presentació de les possibilitats que tenen les pissarres interactives digitals. Ens han explicat les potencialitats que tenen aquestes pissarres per a treballar amb models 3D, fent servir la interfície tàctil de la pantalla per a rotar els elements, o fent servir una càmera que mitjançant un cub físic pot reproduir les rotacions que nosaltres fem al manipular el cub i plasmar-les a la pantalla. Cal dir que o van tindre molts problemes tècnics casuals, o la interfície del cub físic cal millorar-la bastant, perquè amb l’actuació que va fer la pobre representant de la companyia Smart, almenys a mi no em va convèncer de la seva eficàcia. Per altre banda, el que em va semblar més interessant de la pantalla i els seus complements, va ser la càmera que permetia des de la taula on se situaria el mestre, mostrar documents o objectes a tota la classe a temps real, és a dir, treballar amb la realitat augmentada.

Desprès d’això hem presenciat una taula rodona, “El futur de les Telecomunicacions en l’àmbit educatiu”. S’ha parlat de la situació actual de connectivitat. A la gran majoria de centres tenen una connectivitat molt baixa (2mbps), encara que s’està treballant per millorar el desplegament d’infraestructures, es a dir, tenir banda ampla real. Ens han explicat que l’ajuntament té previst acordar llicencies amb els operadors a part d’aprofitar les obres urbanes per a desplegar xarxa òptica com a plans de millora i que el desplegament des de la creació d’infraestructures de propietat municipal els farà participar activament en el mercat (fibra òptica municipal). Per acabar han tingut el torn de paraula els representants de les operadores els quals han intentat vendre el seu producte justificant-ne els alts preus que tenen al mercat, encara que el nostre professor de TIC i director de l’ITworldEdu, Miquel Àngel prats, els ha posat entre l’espasa i la paret al demanar la justificació d’aquests alts preus quan estem parlant d’un servei per a l’educació. La conclusió que ha quedat de tot plegat és la següent: hem d’entendre les tecnologies no com a objectiu sinó com a mitjà (servei).

Curiositat: Olé la Maria i su arte!

William Heart Kilpatrick: (1871-1965 / Geòrgia)

Kilpatrick es va interessar molt per les pedagogies que aplicaven els altres pedagogs. D’aquesta manera es va inspirar per plantejar la teoria de les experiències significatives, que es basa en que l’aprenentatge es produeix de millor manera quan és conseqüència d’una experiència especial, amb sentit i significat per a l’infant, de manera que aquest sigui partícip del propi aprenentatge.
Kilpatrick es va involucrar en el moviment de Dewey i va ser un dels líders de la renovació pedagògica d’Estats Units. L’any 1918 presenta la seva gran teoria, la Metodologia de Projectes. Abans hem parlat de les experiències significatives, doncs si aquí hi sumem que els interessos dels nens són la base per a construir projectes d’investigació (experiència) i que aquests han de ser el centre del procés d’aprenentatge tindrem la base d’aquesta metodologia. Kilpatrick estava totalment convençut que les experiències es tornaven molt més significatives si parteixen de l’interès de l’infant per això les quatre fases del seu mètode, les ha de realitzar i dur a terme l’alumne o grup d’alumnes. Primer cal donar un propòsit per establir els objectius del projecte, el que seria la temàtica del projecte. La segona fase consisteix en planificar un pla de treball identificant les tasques i el temps. En tercer lloc, s’haurà d’executar, dur a la pràctica el pla. I per finalitzar cal jutjar i establir conclusions per tal d’avaluar els resultats.
Aquest mètode ha calat molt fort i la prova està en que avui dia moltes escoles del nostre entorn denominen com a tret identificatiu el treball per projectes i l’intenten aplicar, qui més qui menys, ja que a moltes escoles han de conviure amb el mètode tradicional dels llibres de text, però és una mescla que ben portada pot ser molt bona.

Alexandre Jollien, cal que l'educació sigui inclusiva.

Partint de la base que Alexandre Jollien va néixer amb unes limitacions força potents com són les produïdes per una paràlisi cerebral, tenim al davant un personatge que reflexa un esperit d’auto superació rotundament admirable i que tot i les traves que s'ha anat trobant fent camí ha aconseguit esdevenir un filòsof reconegut mundialment.

L’Alexandre comenta que mentre estava al centre especialitzat, ell i els seus companys tenien unes formes de comunicació i d’expressió un pel peculiars, bé, normal en infants que tenen problemes cognitius, trastorns de les emocions, o qualsevol problema que és causat per una discapacitat psíquica. Pel que sembla, l’Alexandre tenia afectats la psicomotricitat i la parla, però ell era un nen totalment sa de ment. Com és possible que els seus educadors no se’n adonessin? Em pregunto com li hagués anat a l’Alexandre si hagués pogut accedir a una aula inclusiva a l’escola ordinària. Potser s’hagués sentit massa diferent, o no hagués obtingut l’estima que li van proporcionar els companys del centre. He treballat amb nens discapacitats i conec que estan plens d’afecte, que per poc que els hi donis per a ells significa molt, que en la senzillesa hi troben la felicitat. Clar que en aquella etapa l’Alexandre estava molt ocupat aprenent a fer servir el seu cos, però probablement aquell no era el lloc on devia ser.

L'Alexandre m'ha ensenyat que ens hem d’acostar a les persones per saber qui són, sense tenir en compte l’aspecte físic, que no hem de tenir por a les discapacitats, que podem ser de gran ajuda a les persones que les pateixen si no mirem a una altre banda. És un esforç perquè no hi estem acostumats, i trobo que és molt necessària la integració, l’educació i la conscienciació del tracte amb la gent discapacitada perquè no es produeixin situacions desagradables per a ells com bé explica Alexandre. Crec que ell parla de “cosificar”, si mirem amb els ulls veiem coses, és tracte de mirar amb el coneixement. Cada persona és un món amb les seves virtuts i els seus defectes, però al cap i a la fi persones, que no es mereixen ser desqualificades d’aquest concepte.

La pedanteria d’alguns professionals...

Van Manen en el seu llibre "El tono en la enseñanza", cita varies situacions on professionals molt ben preparats, molt cultes en la seva matèria, acaben sent uns mals pedagogs per no cuidar la sol•licitud i el tacte. Doncs bé, vaig a exemplificar en terme de denúncia una experiència gens llunyana amb un professor de llengua i literatura castellanes. L’any passat em disposava a recuperar els estudis penjats i em matriculava a segon de batxillerat en règim nocturn en un institut de Barcelona. Allà em vaig trobar amb companys de llocs diferents, alguns de Barcelona, altres de fora, companys que buscaven una segona oportunitat i companys que no podien assistir a l’horari diürn, companys de disset anys i companys de trenta-cinc, es a dir, gent molt diversa.
Al principi em va sorprendre que tots els professors que ens impartien classe eren força grans, això podia significar una garantia de qualitat educativa, però no va ser així, més aviat es notava una falta de pedagogia força evident en pràcticament tot el professorat. Un d’ells, el que ens impartia les classes de castellà, era un gran coneixedor de la matèria i així ho demostrava a les seves classes, fanfarronejava de cultura literària tot posant-nos a prova i recriminant-nos no saber coses que ben bé podrien fregar el “friquisme” literari. Ens exigia un nivell mol alt i passava les lliçons per sobre sense tenir en compte si estàvem assolint els coneixements exposats. No explicava el que necessitàvem saber. Era sabut de sobres que molts dels alumnes ens acabàvem d’incorporar desprès d’anys sense tocar els llibres, calia adaptar les explicacions a un ritme en que es poguessin recordar les bases. Però l’únic que importava era donar un temari establert, un temari exigit, on no comptaven les necessitats dels alumnes. El resultat? Més del 90% de la classe suspès. Si creieu que això no pot ser més crític, us equivoqueu. Aquest professor ens va intentar culpar dels mals resultats, argumentant que érem uns fracassats, que si estàvem allà demanant una segona oportunitat era perquè no donàvem més de si, érem casos perduts.
Per sort, jo ja feia temps que no era un nen i no vaig deixar que aquests atacs em desmoralitzessin. Amb molt d’esforç vaig aconseguir ser un dels pocs que van aprovar l’assignatura.
Pot ser si que els companys que ens trobàvem allà no teníem les millors capacitats del món, però el que és segur es que aquest professor no va potenciar les capacitats de ningú. Per a mi va ser un gran exemple de pedagogia nul•la.
Com a curiositat, la majoria dels nostres professors es jubilaven al finalitzar el curs, no m’estranyaria gents que a la vocació de mestre se’ls hi hagués calat foc. Per arribar al final només els calia aguantar.

John Dewey (1859-1950)

Filòsof, psicòleg i pedagog nord-americà, va ser fundador de l’Educació Progressista (Escola Nova o Escola Activa a l’Europa de finals del segle XIX i primera part del segle XX).

Dewey pretenia formular una proposta pedagògica en oposició a l’escola tradicional i antiga, una proposta a nivell teòric però també a nivell pràctic. Buscava un equilibri entre els plantejaments naturalistes i els socials i la conciliació de dualismes tradicionals, un dualisme que intentés trobar l’equilibri entre societat i individu. Donava molta importància a l’experiència en l’ensenyament i l’aprenentatge, és a dir, aprendre fent, aprendre a través de l’experiència. L’escola és un petit reflex de la societat i si la societat és democràtica, cal que l’escola també ho sigui, de manera que els nens decideixin coses i tinguin responsabilitats. Per tant, creia que l’interès de l’infant és un valor a tenir molt en compte de manera que el mestre ha d’exercir un rol de guia i orientador dels alumnes. Estem parlant de la concepció del mestre reflexiu, el mestre ha de pensar acció-reflexió en funció del que se li presenta.

Tot i que a la seva època aquestes concepcions podien semblar un experiment, hem d’agrair a pedagogs com Dewey la seva lluita per conscienciar a la societat que en l’educació, l’infant és el protagonista.

Pestalozzi: (1746-1827 / Zuric)

La pedagogia de Pestalozzi es basava en la dimensió del cap (conèixer), cor (voler) i mà (poder). Seguint la naturalesa en el curs evolutiu del nen, veu l’educació com una ajuda per a que aquest es desenvolupi bé i l’acte educatiu com un acompanyament en aquest procés. No cal dir que Pestalozzi va ser un gran admirador de Rosseu, i això es veu reflectit en la seva pedagogia naturalista. Com que creia que la humanització de l’home és el fi de la educació, té molt en compte el desenvolupament de les capacitats humanes. Abans hem parlat de cap, cor i mà, que vindrien a significar el següent: El cap seria la formació de la intel•ligència, treballar el nombre, el mot, estudiar la forma, és a dir tot allò que té a veure amb l’estudi de les coses. La mà vindria a ser la formació corporal, la gimnàstica, la possessió del propi cos, la tècnica per a realitzar les coses. I per últim el cor, que es centra en la formació moral i religiosa.
Sens dubte estem davant d’un pedagog amb un concepte d’educació molt activa i amb una confiança cap a les capacitats de l’infant realment impressionant.

Rousseau

Rousseau pedagog i filòsof del segle XVIII, ens parla amb molta insistència sobre la importància de crear un ambient natural, pràcticament sense contacte amb el món viciat dels adults, per al bon desenvolupament de l’infant. Clar que el nen per naturalesa és bo i si el poguéssim mantenir amb la raó verge fins a l’edat adequada seria fantàstic, un món millor seria possible. Però tenim els adults la capacitat de capar-nos durant el creixement del nen per tal de no mostrar-li les indecències humanes en més o menys mesura? Crec que avui dia tothom necessitaria molta formació per tal de poder portar la llibertat de l’infant ben regulada, sense corrupcions com diu Rousseau, i això seria bo per a la humanitat, encara que sembla quelcom bastant utòpic.

Benvinguts i benvingudes al meu blog de treball!

Primer de tot, cal que em presenti. Sóc un estudiant tardà, m’he incorporat als estudis universitaris als 25 anys. Tot i la por que suposa entrar a la vida universitària quan els teus companys d’infància ja han acabat o estan a punt d’acabar la carrera, he de dir que això et fa sentir una mica desplaçat, ho afronto amb molta il•lusió. He començat un nou camí a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna en el Grau d’Educació Primària, és a dir, magisteri. La meva elecció ve donada per les experiències que he tingut amb els infants com a educador ja sigui en casals, classes de guitarra individuals i en grup, conjunt instrumental, suport d’infants amb necessitats especial... i perquè negar-ho, per influència dels meus pares l’un professor de guitarra a l’Escola Municipal de Nou Barris i l’altre mestra d’Educació Especial al CEE Can Barriga. La meva missió serà trobar la vocació de mestre durant els quatre anys de Grau i sobretot anar veient en que m’especialitzaré, de moment tinc bastant clar que la música és el que m’agrada ensenyar.

Doncs bé, en aquest blog de treball intentaré plasmar reflexions, interessos i curiositats de les tasques que m’aniré trobant durant el primer quadrimestre. Cal dir que el blog forma part del treball d’una assignatura nova per a mi, les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), el que vull dir amb això és que el blog no el faig per gust propi, però si més no, intentaré trobar-hi el gust en això de ser un “Blogger”.