Un cop vist el documental “Pensant en els altres” és inevitable tindre la llagrimeta a punt de caure, el model pedagògic que fa servir el mestre, Toshiro Kanamori, és molt humanista i resulta molt commovedor. Hem vist que el documental està ple de situacions, de moments amb una gran càrrega emocional. Les emocions ens fan sentir amb intensitat, activen el cervell i ens fan mostrar la part més autèntica de nosaltres mateixos, per això, parlar d’educació sense tindre en compte la importància de les emocions en l’esser humà, significa fer un pas enrere en l’evolució de la educació. De fet, no fa tant que triomfava l’escola tradicional on s’ensenyaven les lliçons sense sortir dels paràmetres establerts, usant pràcticament en exclusiva el llibre i la repetició. Una educació completament passiva sense acció ni participació dels infants a no ser que ho demanés estrictament el professor que exercia més aviat un rol dictatorial en les seves estances. Com podien tenir cabuda les emocions en un sistema en que l’únic que s’esperava de l’infant, dedicant-hi tots els esforços, era l’assoliment d’unes competències homogènies, iguals per a tots, basades en el saber de coneixements tancats?
Per sort, avui dia, la implantació de plans educatius més enfocats a l’Escola Nova que també podem anomenar Escola Activa, ha donat el protagonisme que es mereix l’infant, prestant atenció a totes les seves necessitats i a les aportacions científiques que destaquen que la vinculació entre emocions i pensament és la base de tota activitat humana.
0 comentarios:
Publicar un comentario